Fins a la dècada dels setanta, i des de temps immemorials, els hospitals comarcals eren centres de beneficència. Generalment estaven governats per una fundació o un orde religiós. Els seus metges i gran part del personal sanitari hi col?laboraven de forma gratuïta. A canvi, se?ls autoritzava a ingressar i a operar els seus propis pacients en una àrea restringida d?aquestes institucions, que es coneixia com a «zona privada».
La funció de metge de guàrdia d?aquests hospitals, coneguda també com la de «metge intern», gravitava sobre un metge recentment graduat o, fins i tot, sobre un estudiant que cursava el darrer curs de la carrera. L?intern no constava en nòmina i no rebia cap mena de compensació econòmica per part de la institució. Treballava per l?interès de practicar el que seria el seu nou ofici. Els únics ingressos monetaris que percebia eren les ocasionals propines que rebia dels facultatius del centre com a gratificació per haver-los ajudat en les seves intervencions quirúrgiques. Només les de l?àrea privada, naturalment.
Aquest llibre explica un seguit d?experiències, algunes còmiques, altres dramàtiques, que va viure l?autor durant el primer any de metge de guàrdia en un d?aquests hospitals comarcals.