Oscar Wilde creia que el socialisme conduiria a l’individualisme. Però el seu concepte d’individualisme no és exactament com s’entén avui, en què alguns l’han fet sinònim d’egoisme i d’altres recepta d’autoajuda (“No pots estimar els altres, si primer no t’estimes tu”). De fet, als ulls de Wilde és la propietat privada la que destrueix l’autèntic individualisme, perquè no és alliberadora, sinó esclavitzant. L’home sota el socialisme ha de poder i saber realitzar-se, fer cas de les seves capacitats i posar-les a disposició del bé comú. El que és desitjable és la realització personal que, gràcies al socialisme, s’estendrà al comú dels individus i farà la societat més justa i feliç.
L’assaig es va publicar en una revista el 1891; el 1895 en va sortir una edició no venal, i sense la referència al socialisme, pocs dies després de ser condemnat a presó.
L’art enfront de la vida i la natura no ha de perdre les seves capacitats imaginatives, si es torna imitatiu perd la seva condició d’art. Aquesta tesi presideix La decadència de la mentida. La lucidesa —més una bona dosi d’idealisme— amb què enfoca els seus temes, fa dels textos de Wilde aquí recollits (un assaig i un diàleg) una meravella d’exposició argumental, que alhora permet la rèplica, cosa que deixa al lector tot de portes obertes on entrar i disputar, tot i semblar tancades. És la gràcia d’un polemista enginyós, el segell personal de l’artista com a crític.
