El 23 d’agost de 1989 dos milions de bàltics es van donar la mà per recuperar la propietat dels seus països, perduda exactament cinquanta anys abans pel Pacte Molotov-Ribbentrop. L’una al costat de l’altra, totes aquestes persones van dibuixar sobre el mapa d’Europa, des de Tallinn fins a Vílnius, un camí de sis-cents noranta quilòmetres, la Via Bàltica. Se’n van sortir i poc després quedaven restituïdes les repúbliques d’Estònia, Letònia i Lituània, alliberades del domini soviètic.
Han passat tres dècades i ara Jordi Arrufat en fa balanç. Després de recórrer-la a peu i de parlar amb els seus protagonistes —i amb els que se n’han beneficiat—, escriu un relat fresc i documentat perquè entenguem què queda d’aquella proesa històrica en l’esperit i la memòria dels estonians, els letons i els lituans. Sabrem com va ser possible organitzar la Via Bàltica superant les adversitats, sense mòbils ni internet i sota un règim totalitari i violent.
La Via Bàltica és el retrat d’unes societats dinàmiques, instal·lades ja a l’Europa democràtica, que encaren el futur, tot i la bel·ligerància de Rússia, amb confiança. El vent sembla que bufa a favor seu.