Sardenya ha estat una part integrant de la Corona d?Aragó. És precisament la «conformitat» jurídica, política, social, lingüística, etc. del regne insular amb la mare pàtria catalanoaragonesa el segell distintiu de la història sarda durant ben bé quatre segles. Per això avui, per a un historiador que estudia el País Valencià i Sardenya, es revelen tantes homogeneïtats que demanen una profunda anàlisi des de múltiples aspectes que van des dels problemes d?una situació política perifèrica fins a les mesures per contrarestar el comú perill turc, sense oblidar les similituds institucionals a l?àmbit reial i municipal. Això és el que fa Lluís Guia als capítols inicials del llibre. El tema central es refereix a l?etapa de la història sardohispànica que s?obre amb la mort de Carles II en 1700. És un capítol gairebé desconegut el que s?estén fins a la cessió diplomàtica del regne de Sardenya als ducs de Savoia en 1720. En aquest context, els treballs de Guia representen una novetat absoluta que ens reporta moltes qüestions capitals d?aquest període crucial de la història sarda, des de la definitiva crisi de la institució parlamentària fins a la màxima acceptació de les elits dels sobtats canvis dinàstics, des de la reaparició de les lògiques clientelars, que divideixen els clans de la noblesa sarda, fins a la tensa adequació de les magistratures del regne. Com diu Francesco Manconi al pròleg, «l?obra de Lluís Guia ha de ser rebuda amb gran interès per la comunitat científica internacional i amb una mica de complaença per part de la historiografia sarda a causa de l?atenció que els historiadors ibèrics demostren finalment per la història de Sardenya».