Aquest llibre narra les experiències viscudes per l’autor al llarg d’una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d’una manera prematura, l’any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona va determinar l’autor a acollir-s’hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que s’expliquen al llibre no l’haguessin convidat a prendre aquesta decisió. Durant tots aquests anys l’autor ha viscut experiències i moments d’una gran bellesa, de profit i de molta dignitat, però també n’ha viscut d’altres que cauen de ple en el malestar i en la consternació, si no en l’horror. L’autor intentarà que totes i cada una de les situacions narrades vagin acompanyades d’una reflexió ara pedagògica, adés política, també moral, per tal de fer aquest llibre útil a les generacions presents d’estudiants, professors i directors de l’ensenyament secundari i de les universitats de Catalunya i de tot Espanya, i també a les generacions d’estudiants d’Humanitats –que l’autor ja comença a plànyer– que vindran. El títol del llibre fa referència a dues coses: l’adéu de l’autor a la universitat com a catedràtic en actiu, i allò que s’afanya a qualificar com el final, potser no definitiu, de la puixança o el crèdit de les Humanitats en el si de les nostres universitats i societats.
