?Escriure és construir amb la precarietat de la llengua inacabable un reservori fràgil per estotjar-hi la inquietud de pensar, les absències de la raó, la natura imprevisible de les coses, les agitacions sexuals, les cicatrius i les sutzures, la bellesa de les coses, el desfici de ser, les batalles de l?amor, les ràbies i els plaers, la dolcesa dura de viure, la palpitació dolorosa del temps i la llavor, els no-resos.?
Llefre de tu és un estoig que Biel Mesquida ha fabricat molt lentament. Conté, abans de res, un personatge que s?autoanomena el Recordador i que fa ofici de taxidermista. La vida interior s?hi mostra amb una varietat i una vivor que fan empal·idir els accidents de fora. Lector que t?hi capbusses: aquesta crònica del sentir fa de tu un explorador. I pensa que avances de bracet d?un llefre, que vol dir llaminer i golut, però també llefiscós, brut de cosa greixosa.
?Literatura que té la consistència de la seda d'aranya. La fragilitat i l'elasticitat conformen la seva força: és com una xarxa, és un parany, extremadament sensible i capaç de detectar en la seva vibració les minúcies del present. Amb els filats que secreta la ficció ens enllepoleix, i ens caça com a mosques per tal de mostrar-nos en la quietud nerviosa d'avui que volem passar per alt. I ja ho deia Michaux: l'enseignement de l'araignée n'est pas pour la mouche. Però Biel Mesquida la sap llarga: s'agafen més mosques amb la mel.? Sebastià Perelló