La societat de la neu és el llibre definitiu sobre la història més increïble que s’ha explicat mai. Si fos ficció, resultaria inversemblant. Però va ser i és veritat, i tots els supervivents parlen per primera vegada des d’aquell accident d’avió que els va trobar als Andes al voltant dels vint anys d’edat, a quatre mil metres d’altitud, amb trenta graus sota zero, sense roba d’abric ni menjar.
Pablo Vierci va acompanyar un grup de supervivents amb els seus fills a la muntanya. Cadascun dels setze recorda en primera persona com van ser els setanta-dos dies a la serralada, com van superar aquella situació extrema, com van entendre la mort, què va significar l’accident i com va influir en la seva vida posterior. Vierci va ser company d’escola dels supervivents; va començar a escriure aquest llibre el 1973. Potser per això és tan precisa i aconseguida la recreació dels moments previs a l’accident, la supervivència a la muntanya, l’allau que va matar vuit dels seus amics, la decisió d’alimentar-se dels cossos dels companys, l’expedició en cerca d’ajuda, els dies posteriors al rescat i la vida que va esdevenir. Però, per sobre de tot, potser és per això que aconsegueix aproximar-nos a allò que està més enllà de l’anècdota, on l’esclafit de l’accident es recompon en un mosaic enorme, on es projecten setze serralades.
Aquest llibre és el millor resultat de deixar madurar una història, per poder aprendre que darrere de la tragèdia i l’adversitat, en un escenari desmesurat i solitari, s’aconsegueix crear una societat diferent de totes les que coneixem, pautada per la misericòrdia i la alternativa d’anar més enllà d’allò que és possible. L’accident dels Andes va esquinçar la vida d’aquells joves, i el seu relat pot transformar-se en una frontissa en l’experiència del lector. La societat de la neu va reunir els setze supervivents, amb la perspectiva del temps transcorregut, per poder deixar els seus testimonis a la història.
