La gran poesia moderna és expressió de carència. Per absència o per pèrdua. És la consciència que el llenguatge és temps i no pas indici d'una existència més alta. Fins i tot, l'afirmació de plenitud hi és expressió d'impossibilitat. L'experiència de l'alegria, abans anticipació de la promesa del paradís, és ara inútil resistència contra la destrucció de la continuïtat: l'àvid consum de l'instant. La salvació a imatge i semblança nostra ja no mereix cap crèdit. El més enllà és, si és, unitat dels contraris, liquidació del jo. Des de la vida, a l'altra vida només hi ha mort.
