Una reflexió sobre la vulnerabilitat i les contradiccions entre les noves masculinitats i el feminisme.
L’Ernest, el protagonista d’aquesta novel·la, escriu a algú a qui estima: li vol narrar el seu desig, vol recordar la nit anterior, celebrar-la. Però no pot fer-ho. No pot parlar de desig sense embrancar-se en l’autojustificació i la culpa, i per això convoca un narrador.
És aquesta nova veu, intel·ligent i desinhibida, que ens explica la seva història: coneixem l’Ernest quan encara és un nen i assistim al seu despertar sexual, amb les primeres obsessions, els estranys mecanismes de la seducció, la pornografia, l’amor, els desenganys... El seguim durant la joventut fins que s’enamora de l’Aurora, amb qui trava una relació insòlita i esquitxada d’altres persones, com la Gisela, casada, mare, interessada en l’amor lliure. Així, veiem desfilar gairebé dues dècades –les de la consolidació de les xarxes socials i el feminisme, les que van de Messenger a Tinder– com una educació sentimental i política. Trampejant el pes de les normes i les convencions, l’Ernest, com tota una generació, mira d’inventar un codi per a si mateix.
Honest i incisiu, Arià Paco obre la porta de la narrativa masculina sobre el desig heterosexual, sobre la seducció i sobre el sexe d’uns homes que no són ben bé uns altres però que ja no són els mateixos; una narrativa a la qual no valen els relats antics ni les etiquetes d’estar per casa, i que té tot un paisatge nou per explorar.
