Després de la publicació de Canigó, Verdaguer no donà a la impremta cap més llibre nou, en vers, fins al recull poètic que intitulà Pàtria (1888). El volum constituïa una mena d’autoantologia, amb temes, registres i formes característiques de tota la seva producció, i en venia a ser una síntesi i un balanç. A Pàtria, Verdaguer no canta tan sols les glòries i les gestes del passat de Catalunya, sinó que connecta de ple amb els problemes i les aspiracions del país de cara a un futur tant o més esplendorós. Així, l’oda “A Barcelona” és un cant al dret de la ciutat –capital de la pàtria- al progrés i a l’autogovern, sense abandonar els principis cristians que l’afaiçonaren i l’engrandiren en el passat.
