Fa 50 anys, el dia 23 d’octubre de 1971, a la riba de l’Araguaia, el pare claretià Pere era consagrat bisbe. Seguint el rumb del Concili Vaticà II i de la Conferència de Medellín de l’Episcopat Llatinoamericà, tot assumint el Pacte de les Catacumbes, el bisbe Pere va renunciar a qualsevulla mena d’insígnia episcopal que el fes diferent dels altres cristians –va substituir la Mitra per un barret de palla, el bàcul per un rem indígena, l’anell per un anell de tucum– i va iniciar una església sinodal, en la qual el bisbe, els pares, les religioses, els homes i dones seglars, eren iguals en la dignitat i en la presa de decisions, tan sols amb funcions diferents...
En aquella ocasió, va fer pública la carta pastoral Una Església de l’Amazònia en Conflicte amb el Latifundi i la Marginació Social, en la qual denunciava, amb un llenguatge nou, els conflictes i la violència a què eren sotmesos els indígenes, els posseiros i els peons. Era un nou model d’Església aliat i alineat amb els invisibilitzats per la societat. Aquesta presa de postura va provocar una forta reacció de la dictadura militar i va sacsejar l’Església.
